ANNE APPELBAUM I L’AUTORITARISME

 

ANNE APPELBAUM I L’AUTORITARISME

 

Jordi Garcia em passa el llibre d'Anne Appelbaun, La seducción del autoritarismo, publicat per Debate amb el subtítol en coberta “Ganadora del Premio Pulitzer”, una mica tendenciós, perquè -després me n’he informat- aquest premi no el va rebre per aquest llibre, sinó pel del Gulag, uns anys abans.

Jo havia intentat llegir d’aquesta periodista americana el llibre seu sobre l’Holomodor, la fam que va matar milions d'ucraïnesos a causa de les polítiques quinquennals estalinistes, però el vaig haver de deixar pel fort contingut d'anticomunisme –compte, però, no soc gens ni mica defensor de l'estalinisme, ni tan sols del comunisme d'estat, era només que aquesta anàlisi que carregava les tintes per elevació a tot comunisme i esquerranisme em feia una certa olor de socarrim, i no creia que estava davant un text imparcial, només això.

És una de les crítiques que li faig a Jordi llibre sobre l'autoritarisme que està sargit amb una invectiva vicària contra el pensament d'esquerres. D’entre totes les fonts que cita, podia ben bé atansar-se a pensadors una mica més crítics amb el sistema capitalista, un escrutini que manca escandalosament a les seues pàgines, quasi quasi confonent capitalisme amb democràcia. Podia, per exemple, haver portat ací pensadors com Timothy Garton Ash, que vaig llegir molt de grat al The Guardian i El País; Tony Judt, sionista renegat, del qual podem llegir en català El món no se’n surt; el francés Thomas Piketty i els seus articles d’economia del capital llegits a Le Monde Diplomatique i tants altres articulistes d’alçada que omplin cadascuna de les edicions mensuals d’aquesta magnífica revista; l’italià Toni Negri amb el biopoder del molt inspirat GlobAL, o el compatriota de l’escriptora, el també jueu iconoclasta Noam Chomsky.

Puc entendre que la periodista americana descriga la deriva d'Erdogán associada a la de Maduro, però posar en un mateix sac el partit de Hitler, el pensament de Steve Bannon i el de Lenin, vincular la retòrica nostàlgica que fa Trump sobre el fracàs d'Estats Units amb la de l’anarquista Emma Goldman o Trotski, és tan perillós com per caure ella mateixa víctima de la crítica que Appelbaum fa del terme italià “qualunquisme”, al que anomena en anglés “whataboutisme”, és a dir, l’estratègia del mal pagador a llançar balons fora, com l’exemple el que posa sobre una entrevista a Trump: “sí, d’acord, som uns criminals, però què dir sobre Putin, no és també ell un criminal?” o la famosa frase que recorde ara de Kissinger sobre el dictador carnisser de Nicaragua: “Somoza és un sonofabitch, però és el nostre sonofabitch”, la qual cosa reparteix la maldat i incompetència a tort i a dret i difon la idea hipòcrita, antidemocràtica, populista i nihilista que tots els polítics són iguals. Item més, que Anne Appelbaum qualifique Podem de partit d'extrema esquerra radical no fa més que provocar-me la hilaritat, al mateix temps que col·loca en una situació anèmica el seu nivell d'anàlisi.

Tampoc puc estar massa temps a la seua bancada quan casa l'autoritarisme amb els moviments nacionalistes, que ella els defineix com a aïllacionistes, racistes, antiliberals, feixistes, o fins i tot comunistes. Sí que li compre la moto quan aquests moviments nacionalistes tenen el suport d'un estat que es confon amb la nació. El que no li puc acceptar és que tot moviment nacionalista, fins i tot els nacionalismes que no tenen estat, estiguen fets de la mateixa pasta, com si les exaltacions hitlerianes, mussolinianes, sèrbies, les ultradretes europees i americanes actuals siguen equiparats a la lluita per l'alliberament irlandés, sahrauí, palestí, tots els africanismes que aconseguiren expulsar-se el jou colonialista, el basc i el català, amb els derivats colonialismes espanyols de nou cuny.

A banda de la descripció i inquietud per a difusió i replicació cada vegada més preocupant dels missatges d'ultradreta, del repàs als moviments autoritaris europeus com a pràctiques mimètiques dels ultrareaccionaris i anarco liberals nord-americans, Anne Appelbaum m'ha fet desxifrable la puixant intensitat dels discursos delirants farcits de fanatisme que veiem cada dia, no només en les xarxes socials, sinó en el Congrés dels diputats, en programes de debats, en la nostra vida quotidiana amb amics i coneguts. Ho clava l’autora quan afirma que les contradiccions en què cau el pensament autoritari “tener un hijo gay y apoyar a un partido homofòbo, como lo hace un amigo polaco, o condenar la immigración mientras a adoptas niños de otros países, [es refereix a Laura Ingraham, de la cadena Fox] en realidad alimentan el extremismo o, cuando menos, el uso del lenguaje extremista”.

Hanna ha posat uns ulls com a plats quan li vaig dir que estava llegint un llibre d'Anne Appelbaum. Hanna la coneix, sap que ella és la dona de Radoslaw Sikorski, candidat de la conservadora Plataforma Cívica a la presidència de Polònia. No li cau massa simpàtic, encara que siga de la seua mateixa ciutat, Bydgoszcz, i no milite en un partit ultraconservador i ultracatòlic, com el PIS de l’innombrable Jarosław Kaczyński, de qui parla amb veritable fàstic. Però Sikorski pertany a l'elit ben formada que va poder eixir a estudiar a l'estranger durant el comunisme, i després va tornar-hi per a ocupar càrrecs d'importància, com a ministre d'Exteriors i Defensa, president del Sejm, el Parlament polonés, i el palau de sàtrapa persa que s’ha construït gràcies la seua activitat política no parla a Hanna massa de la seua austeritat i honestedat.

Ara que Sikorski vol ser president, li tiren en cara que la seua dona siga una jueva a americana -encara que té la nacionalitat polonesa- i una radical anti-Trump, al qual ha comparat amb Hitler en el seu darrer llibre, la qual cosa entorpiria les relacions diplomàtiques del nou ocupant de la Casa Blanca amb l’hipotètic president de Polònia, país que se sent necessitat de l’adhesió nordamericana davant de l’amenaça perenne dels russos. Hannah diu que tot Polònia es va alçar en contra d'ell i la seua dona quan, una entrevista de la televisió on li preguntaven sobre la inconveniència conjugal per a la seua presidència, va respondre amb els nervis a flor de pell que seria una tradició a Polònia, que el seu president tinga una dona jueva, perquè la dona de l'actual president Duda també ho és.

Safareig a banda, anti esquerranisme a banda –per què els liberals conservadors en la seua crítica a la reacció ultraconservadora no podem deixar clavar l'esquerra en la sopa?-, ha estat una lectura que m’ha reafirmat en el perill i l'escalada dels discursos antidemocràtics i discriminatoris. M’ha fet mirar a l'origen d'aquest tsunami: el populisme ultraconservador nord-americà, i ha propiciat interessantíssimes converses ses al respecte amb Jordi i amb Hanna, la qual cosa és impagable.