ANNE APPELBAUM I L’AUTORITARISME

 

ANNE APPELBAUM I L’AUTORITARISME

 

La passió per la Roma antiga no s'acaba. Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes

 

Tiberi César, Núria Cadenes. Ed. Proa, 2023

  

Una altra novel·la sobre Roma? Què podem trobar que no hagen dit ja –tire del llistat de lectures que suggeria als meus alumnes de llatí de batxillerat- el fascinant Robert Graves, l’incisiu Bertolt Brecht al seu Els negocis del senyor Juli Cèsar, una visió marxista i genial a través d ela rememoració d’un veterà de Juli Cèsar; el pessimista i irreverent Gore Vidal; l’esquisida aventura epistolar de Thorton Wilder, els Espàrtacs de Koestler, que va estar a punt de ser afusellat a Màlaga per les tropes franquistes i l’altre, el de Howard Fast, novel·la que va propiciar la pel·lícula de Kubrick i que va haver de publicar gràcies a un werkami avant la lettre, ja que la cesura maccarthista contra tot el fera olor de comunista impedia la seua impressió comercial; la trologia de Robert Harris sobre Ciceró; les novel·les de detectius de Lindsey Davis amb la saga del detectiu Marc Didi Falc, que, juntament amb la de la seua filla adoptiva, sumen quasi trenta novel·les, i un altre detectiu, el Gordià Llebrer de Steven Saylor i el Gai Livi Sever de Ron Burns, investigadors que garanteixen una lectura ràpida i productiva; les dues autobiografies novel·lades de Rex Wagner sobre Juli Cèsar, oxfordianes, rigoroses, extremament pulcres històricament i narrativa; el Tiberi d’Alain Massié, que ens dibuixa un governant amargat per l’exercici del càrrec; l’Agripina de Pierre Grimal, descarnada i tràgica; i, com no, la novel·la sobre la Roma antiga per excel·lència, Les Memòries d’Adrià, que, segons comenta el lletraferit i amic Josep Lluís Roig, és molt més que una novel·la, i reduir-la a la aquesta denominació seria una injusta valoració.

Una altra novel·la sobre Roma, Semblen estar de moda els antics romans. I la factoria Planeta, que de negoci, en sap un tros, ho aprofita, per això insisteix en les sagues del Postiguillo, ben intencionat i ben documentat, massa però, la insofrible Elleen MacCoulloug, les de José Luís Corral i el revisionista Cèsar Vidal (quin editor publicaria les obres d’un trapella que s’inventa els títols universitaris i diu coses com aquestes sobre les llengües de l’Estat: “el euskera és una llengua muy primitiva”, “el catalán no concita ningún interès en aprenderlo porque es una  lengua pequeña”, “el aragonés una llengua inventada a base de giros malentendidos de las aldeas”? Es veu que hi ha gent que les vol sentir), els productes dels quals, excepte els de Mª Carme Roca i Xulio Ricardo Trigo, dignes i temperats, tracte d’evitar per mantenir la ment clara. I no sols en la novel·la la temàtica romana sembla un encert: em congratule per l’aposta per la mediàtica Mary Beard , de la que em va agradar el seu SPQR i la seguiré amb el nou Emperador de Roma, encara que els creatius de l’editorial planetària no s’hagen esmerat gens en el disseny de la coberta, pràcticament idèntiques les de Beard, la de José Luís Corral i la de Núria.

Així que Núria Cadenes tenia una partida difícil que jugar contra un equip bregat en qualitat i en una quantitat arrabassadora. I tanmateix, després de llegir la seua Tiberi Cèsar, se’n surt, o almenys no queda a les fosques a l’ombra de l’esponerós i impenetrable arbre de la novel·la històrica. I hi té mèrit, perquè no era una tasca senzilla escabusssar-se en el marejol de documentació sobre el tema sense deixar que l’excés da dades es menjaren la narració. Hi preval de manera nítida i poderosa la veu dels personatges per sobre la Història en majúscules, hi preval – i és una de les grans fites- l’estil característic de la Núria que hem llegit al seu Gillem, el seu March, Juan, i altres negrituds: sintètic, tallant de vegades, ample en els passatges lírics, sense concessions en els passos més truculents, un anar per feina com una de les consignes narratives més destacables.

L’elecció dels capítols breus (amb una cita en llatí, que, per cert oblida que la que coneixem per la nostrada “bé baixa” és la capital de la u minúscula, per tant aquesta no hauria d’aparéxer als títols) ajuden a concretar el tema, a marcar una llera estructural que evite la temptació de la dispersió, la qual cosa facilita que, en resultar-ne un ritme sincopat, se generen les molt sucoses el·lipsis que agraïm els lectors de la vella escola.

Els qui hem estudiat professionalmebt el món clàssic ens ompli de goig quan ens cluca l’ullet amb el contigut cultural clàssic, com aquell “va estar callada des de l’ou fins a la poma”, al·ludint al principi del banquet romà. on començava per un ou i s’acabava amb la digestiva poma que et perfuma l’alé. També agraïm –agraïsc- el propòsit de fugir dels tòpics –la voluntat de poder de Lívia, la crueltat de Tiberi-, de les hipòtesis –els enverinaments promoguts per la dona d’Octavi per propiciar la successió Claudia, la causa de l’exili d’Ovidi, la suggerència només sobre el de les Júlies-, per centrar-se en el fet fred i l’efecte que provoca en les declaracions dels personatges amb les molt ben construïdes exposicions monologades, on rau tot el calor i dramatisme de la narració.

Si algú sospitava que el poder de l’antiga Roma era un equilibri més o menys precari entre les famílies nobles dins d’una república aristocràtica, el destí de la qual estava irremissiblement condemnat a la dominació d’una sola, aquesta narració de Núria Cadenes, ens ho confirma, on les nissagues es busquen entre elles, es barregen, però amollant espurnes que fereixen com ganivets. La feinassa de la Núria, repetim per conclure, és proteica, perquè l’abast de documentació històrica a la que s’enfronta és enorme, i sembla que se n’ha ensenyorit amb regnes poderoses i l’ha transformat en el que volem els devots de la novel·la històrica que siga: el sembrat per on passen respectuosos i s’alimenten els personatges i la trama sense veure’s deglutits per les dades i fer un terrabastall a la Història amb majúscules.

Si alguna vegada tinc la oportunitat de comunicar amb la Núria, m’agradaria exposar-li aquests extrems, i disculpar-me, perquè els dos anys intensos que ha invertit en la nove·la, segons la seua entrevista a Vilaweb, han estat per a mi menys d’una setmana de plaenta lectura. No és just.

Ens citen al Congrés de Novel·la Negra de Salamanca

Josep Lluís Roig, un convers a la novel·la negra ha fet una magnífica exposicó, cinc cètims de la qual la teniu a la revista Bearn. Ací teniu l'enllàç
Per si de cas voleu llegir-lo ací, teniu l'extracte

Novel·la negra en català al País Valencià: una eina de comprensió territorial

BY SEBASTIABENNASAR on 15/04/2015 • ( 0 )

Salamanca © Fotografia de Carles Domènec

Josep Lluís Roig traça les claus per entendre la revifalla del gènere al congrés de Salamanca 

S.BENNASAR. Salamanca. Des de fa onze anys, la primavera conjuga en una de les universitats més antigues d’Europa, la de Salamanca, els estudiosos del gènere negre, tant en la seva vessant literària com cinematogràfica en un congrés excepcional que hauria de ser molt més normal però en el qual hi tenen cabuda propostes com la presentada per l’escriptor Josep Lluís Roig, que ha traçat una bona panoràmica per entendre el bon moment de forma pel qual passa la novel·la negra en català feta al País Valencià.

Salamanca © Fotografia de Carles Domènec

Roig assegura que en els setanta i principis dels vuitanta ningú no conreava el gènere, fins al punt que Jaume Fuster va haver d’escriure La corona valenciana (1982) per encoratjar a l’escriptura i que malgrat les incursions puntuals d’altres autors com Josep Lluís Seguí, des de mitjans dels anys vuitanta i al llarg dels noranta la gran figura de Ferran Torrent pràcticament fagocita tots els altres escriptors que intenten fer gènere en català. Però segons ell, des del 2009 fins ara mateix s’ha produït una revifalla important que ha comportat “una certa normalitat en només sis anys”.

Roig assegura que una de les claus és la jubilació dels personatges negres de Torrent el 2008 i l’altra “i molt més important”, és el fet que s’ha produït una normalització del gènere negre en un àmbit molt més general que és el de la novel·la negra. També destaca que “des del punt de vista socio-cultural, la degradació de la política és tan gran que els escriptors han optat clarament per la denúncia de la corrupció”.

Juli Alandes © Fotografia de Carles Domènec

En l’actual panorama negre valencià Roig explica el fet que hi ha un seguit de novel·les que s’ocupen de la indagació en el passat, com puguin ser La visita del vent d’Andrea Robles, L’òptica tenebrosa, de Francesc Company, o Crònica negra de Juli Alandes (també ha esmentat Trencatenebres del mateix Alandes, acabada de posar a la venda per 3i4 i premi Octubre) o Màxima discreció, de Vicent Sanz. “La indagació en el passat per explicar-nos el present és una de les línies que han seguit els escriptors del país valencià”, segons Roig.

L’altra gran línia seria explicar la societat coetània i fer-ho fregant el realisme, com és el cas de Vertígen, d’Esperança Camps i Empar Marco; les obres recents de Joan Pla o Dos metres quadrats de sang jove de Xavier Aliaga, que recupera el personatge de Feliu Oyono “però s’allunya de la sàtira per entrar de ple en la política, el periodisme i la corrupció”, com també ho va fer en el seu moment El crepuscle dels afortunats de Juli Alandes o La mirada del cocodril del mateix autor.

Xavier Aliaga a Barcelona © Fotografia de Carles Domènec

Roig va apuntar altres línies que s’haurà de veure cap on evolucionen, com és el cas de La fallera calavera, de l’Enric Aguilar una novel·la negra amb zombis fallers i fins i tot el rei Jaume I. “Sigui com sigui, el que està clar és que la novel·la negra feta des del País Valencià té molt a dir i engrandeix la qualitat de tot el que es fa arreu dels Països Catalans.

Dos metresde sang jove, l’escriptura polifònica de Xavier Aliaga

Amb Dos metres de sang jove, el nou cas de l’inspector Feliu Oyono, Xavier Aliaga ens repta amb una proposta narrativa poc convencional. I és que Xavier Aliga té tan poc de convencional com de conformista. Poc convencional, perquè, tot acceptant les convencions del gènere (l’assassinat d’un periodista que se’ns descobre a través d’una investigació que farà canviar els protagonistes policies implicats), l’autor posa en joc un seguit de tensions confegides amb material psicològic, romàntic i ètic que no solament enriqueixen la trama, sinó que la instal·len en una suggerent politonalitat i varietat de colors.

L’escassa covencionalitat d’Aliaga pot ser entesa com a una conseqüència lògica d’un autor un inconformista de mena. Qui l’haja seguit des de l’irreverent i esbojarrat Si no ho dic rebente (Premi de Narrativa de Vila de Lloseta 2005), sap que està davant una escriptura trencadora que té por de l’adotzenament. Si bé el protagonista Feliu Oyono ens porta als Neons de Sodoma (Premi Octubre, Tres-i-Quatre 2008), on naix l’investigador, la disposició narrativa polifònica de Dos metres de sang jove l’hem de rastrejar en els textos més recents, com aquella tessel·la de modulacions que era Veus desafinades (Premi Joanot Martorell, Edicions 62, 2011)i el deliciós suggeriment en forma de diari que és El meu nom no és Irina, (Andana Editorial, 2013), novel·la que ha aconseguit el Premi al millor llibre juvenil valencià, Premi Samaruc dels Bibliotecaris i Premi de la Crítica, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’Oyono de Dos metres de sang jove és el cínic i rebregat inspector del magnífic relat Només volia que ho saberes, publicat en el segon volum de relats negres Crims.cat 2.0, de l’Editorial Alrevés (2013), un recull d’escriptors que conreen el gènere policíac en llengua catalana en tots els seus accents geogràfics i variants. Ací Feliu Oyono, desplegant un monòleg aspre i contundent davant la tomba de la víctima, un periodista assessor de la Presidència de la Generalitat, ens avança les línies mestres de la novel·la que comentem. Hi són les relacions del periodisme amb el poder, la venalitat, la hipocresia de l’alta societat, i especialment el magnífic quadre de la decadència i anorreament d’un govern decrèpit i exangüe que certifica amb la contundència d’aquesta frase: “la caiguda dels imperis comença per les seues clavegueres”.

A Dos metres de sang jove un periodista d’un diari digital és assassinat i la investigació es dirigirà pels viaranys entrevistos al relat de 2013. Captant el valor metafòric del cas, segons el qual en un sistema corrupte no pot haver-hi premsa lliure, i, a la inversa, l’única vacuna efectiva contra la corrupció és la premsa lliure, la novel·la es conforma com un mural contemporani del cant del cigne del partit hegemònic en la Comunitat Valenciana durant els últims vint anys.

Deixant a banda les enquestes d’intenció de vot, és més que evident l’actualitat de la progressiva i imparable descomposició sistèmica de teixit sociopolític del poder valencià. Ve a mà recordar el que deia Aristòtil sobre la corrupció en la seua obra Sobre la generació i la corrupció. Per al filòsof preceptor d’Alexandre Magne, la corrupció és un procés general de mutació desproveït de qualsevol connotació moral que pot propiciar el canvi tot alliberant els espais. Tenint ben present aquest concepte, Hurt i Negri subratllen al seu Empire, un assaig sobre les relacions de poder després de la crisi de la modernitat, que la corrupció no és una aberració del poder, sinó que constitueix la seua essència, el seu modus operandi, està en tots els llocs i no implica de cap de les maneres un col·lapse necessari i imminent.

Encasellar la corrupció en el calaix dels fenòmens accidentals i excepcionals és per tant no comprendre la seua naturalesa immanent al sistema i atorgar-li la patent de l’anomalia a la qual no cal dedicar-li més atenció que un constipat passatger. És el que fa a Dos metres de sang jove la secretària del conseller, instal·lada en el cim del poder. Aquest punt de vista no sols és parcialment compartit per la policia Amalia, amb ferides de la vida, sinó per la resta de periodistes de la redacció de La Ciutat Digital, que accepten l’estat de les coses, i també percebem que és compartit en general per una immensa part de la societat valenciana engronsada còmodament en el menfotisme. És sense dubte un terreny propici perquè la corrupció siga possible: germina amb l’absència de les relacions determinades de consciència, es nodreix sobre els enderrocs de la identitat col·lectiva, floreix impulsada per les contradiccions evanescents dels simulacres de la societat de l’espectacle, fructifica amb la inseguretat de la liqüefacció de tots els principis tradicionalment acceptats i que es dispersen gràcies a l’angúnia i a la por que ella mateixa genera.

Hi ha qui, però es posiciona contra aquest buit categorial i, des d’una resistència romàntica, s’oposen a l’acatament de l’ordre imposat. El redactor assassinat intenta descobrir l’origen del finançament del projecte informatiu que volen dur a terme. És una aventura suïcida, ja que la contradicció entre la necessitat de ser independent s’estavella contra la necessitat de la remuneració econòmica. És el destí de qualsevol mitjà de comunicació, especialment dels digitals i, ací se signa de manera dramàtica i tràgica. I el format és extremament suggerent i original, perquè les entrades al diari que escriu i que aniran apareixent tot just un any després obrin les portes a un interessant contrapunt d’estructura musical fugada. A través d’aquesta l’esquerda temporal esclaten un seguit de significacions que es generen d’una banda per la múltiple i rica oposició de desitjos amb la realitat, d’altra pels personatges llançats a aquesta temporalitat, en definitiva, per una perspectiva que intensifica la trama i l’ompli de ressonàncies profundes.

L’altre posicionament resistent el conforma el protagonista Feliu Oyono. Li mou saber la veritat, i queda agermanat així amb el periodista assassinat. El que salva el policia és la capacitat de supervivència, la trajectòria vital que el fan rebregat però dur, amb la fortalesa del cinisme i la independència personal i sentimental. Sent que amb quaranta anys no és capaç de mantindre l’espenta de la joventut i rep la temptació d’assentar el cap. La seua experiència chandleriana li adverteix però que no pot deixar-se enlluernar pels miralls d’un mer esquematisme transcendental. Encara així, com el Marlow de Playback, creu que les tenalles de l’avorriment i l’escepticisme poden anar convenientment amorosides amb una certa dosi de tendresa. Sap que és una eina projectiva, poc formada, i intentarà donar-li una oportunitat. El que decidisca posar-la en pràctica amb l’única persona que no l’ha de gastar com a arma de captació massiva, garanteix la seua identitat, al mateix temps que compon una resolució a la trama en termes de complementarietat en absoluta i bella confirmació del caràcter polifònic de la novel·la.

De la novel·la històrica a la policíaca. Andrea Camilleri

Es publiquen les tres primeres novel·les de Montalbano de Camilleri en l'editorial Salamandra. Us deixe amb l'exquisit pròleg, d'on havíem pres nota quan parlàvem al Club de Lectura al voltant de El gos de terracotta, segons Camilleri, la seua novel·la preferida de Montalbano, també la nostra.

Punxa per llegir el Pròleg, on explica el naixement del comissari Montalbano

L'aperitiu. La dona de verd.

Us deixe amb una magnífica ressenya de Ana María Vilallonga, la gurú de la novel·la negra provinent del seu blog indispensdable A l'ombra del crim. http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2010/01/la-dona-de-verd-darnaldur-indridason.html

La dona de verd és una novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta anys enrere.

El policia principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.

La novel·la està construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els policies estan resseguint.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.

Només una pega, val a dir que força personal. En tractar-se d'una història islandesa, jo esperava neus eternes, freds àrtics i paisatges gelats. Però resulta que no, que l'acció té lloc a la primavera, amb una claredat enlluernadora que encega el més pintat. En fi, què hi farem.

Sigui com sigui, us la recomano, negrots. Estic segura que us pot agradar.

L'aperitiu per a la Cinquena dona, de Henning Mankell.

Henning Mankell (Estocolm, 1948 casat amb Eva Bergman, filla d'Ìgman Bergman.) és un escriptor i dramaturg suec de fama internacional gràcies a la sèrie de novel·les de l’inspector de policia Kurt Wallander, traduïts a trenta set idiomes i premiades a tot arreu, com al nostrat II Premio Pepe Carvalho) i adaptades al cinema i la televisió (entre d’altres, per l’actor Kenneth Branagh).

1991: Mördare utan ansikte (literalment «Assassins sense rostre», 2011)
1992: Hundarna i Riga (Els gossos de Riga, 2002)
1993: Den vita lejoninnan (La lleona blanca, 2003)
1994: Mannen som log (L'home que somreia, 2003)
1995: Villospår (La falsa pista, 2001)
1996: Dem femte kvinnan (literalment «La cinquena dona», 2011)
1997: Steget efter (Amb l'alè al clatell, 2004)
1998: Brandvägg (El tallafoc, 2004)
1999: Pyramiden (La piràmide, 2005), recull d'històries curtes
2002: Innan frosten (Abans de la gelada, 2006), la primera d'una sèrie de tres novel·les protagonitzades per Linda Wallander, filla de l'inspector
2004: Händelse om hösten (Het Graf, literalment «La tomba»)
2004: Handen ("Ossos al jardí", 2013)
2009 "Den orolige mannen" ("L'home inquiet",2013)



Altres títols de Mankell són les novel·les policíaques El retorn del professor de ball (Danslärarens återkomst, 2000), protagonitzada per l'inspector Stefan Lindman; El cervell de Kennedy (Kennedys hjärna, 2005), thriller al voltant de la sida, i El xinès (Kinesen, 2007), protagonitzada per la jutgessa Birgitta Roslin; les novel·les de temàtica diversa Profunditats (Djup, 2004) i Sabates italianes (Italienska skor, 2006), i altres llibres de temàtica juvenil.

A més, Mankell és director del Teatre Nacional de Moçambic, així com autor d'una sèrie de llibres situats a l'Àfrica, com Comèdia infantil (1995), Moriré, però la meva memòria sobreviurà (Jag dör, men minnet lever, 2003), escrits des de la perspectiva d'un nen.

La cinquena dona.

El text de la cinquena dona explora la societat quan pren la justícia per la seua mà. L’inspector Wallander haurà de fer front a l’assassí que du a terme una revenja per motius foscos que caldrà esbrinar, mentre alguns civils, copejats per la violència i el crim que creuen que els afecta directament, s’han constituït en grups d’autodefensa i intenten aplicar la seua justícia particular.

Ens veiem el dia 8 d'abril per a parlar-ne.