Tiberi César, Núria Cadenes. Ed.
Proa, 2023
Una altra novel·la sobre Roma? Què podem trobar que no hagen dit ja –tire del llistat de lectures que suggeria als meus alumnes de llatí de batxillerat- el fascinant Robert Graves, l’incisiu Bertolt Brecht al seu Els negocis del senyor Juli Cèsar, una visió marxista i genial a través d ela rememoració d’un veterà de Juli Cèsar; el pessimista i irreverent Gore Vidal; l’esquisida aventura epistolar de Thorton Wilder, els Espàrtacs de Koestler, que va estar a punt de ser afusellat a Màlaga per les tropes franquistes i l’altre, el de Howard Fast, novel·la que va propiciar la pel·lícula de Kubrick i que va haver de publicar gràcies a un werkami avant la lettre, ja que la cesura maccarthista contra tot el fera olor de comunista impedia la seua impressió comercial; la trologia de Robert Harris sobre Ciceró; les novel·les de detectius de Lindsey Davis amb la saga del detectiu Marc Didi Falc, que, juntament amb la de la seua filla adoptiva, sumen quasi trenta novel·les, i un altre detectiu, el Gordià Llebrer de Steven Saylor i el Gai Livi Sever de Ron Burns, investigadors que garanteixen una lectura ràpida i productiva; les dues autobiografies novel·lades de Rex Wagner sobre Juli Cèsar, oxfordianes, rigoroses, extremament pulcres històricament i narrativa; el Tiberi d’Alain Massié, que ens dibuixa un governant amargat per l’exercici del càrrec; l’Agripina de Pierre Grimal, descarnada i tràgica; i, com no, la novel·la sobre la Roma antiga per excel·lència, Les Memòries d’Adrià, que, segons comenta el lletraferit i amic Josep Lluís Roig, és molt més que una novel·la, i reduir-la a la aquesta denominació seria una injusta valoració.
Una altra novel·la sobre Roma,
Semblen estar de moda els antics romans. I la factoria Planeta, que de negoci,
en sap un tros, ho aprofita, per això insisteix en les sagues del Postiguillo,
ben intencionat i ben documentat, massa però, la insofrible Elleen MacCoulloug,
les de José Luís Corral i el revisionista Cèsar Vidal (quin editor publicaria
les obres d’un trapella que s’inventa els títols universitaris i diu coses com
aquestes sobre les llengües de l’Estat: “el euskera és una llengua muy
primitiva”, “el catalán no concita ningún interès en aprenderlo porque es una lengua pequeña”, “el aragonés una llengua
inventada a base de giros malentendidos de las aldeas”? Es veu que hi ha gent que
les vol sentir), els productes dels quals, excepte els de Mª Carme Roca i Xulio
Ricardo Trigo, dignes i temperats, tracte d’evitar per mantenir la ment clara.
I no sols en la novel·la la temàtica romana sembla un encert: em congratule per
l’aposta per la mediàtica Mary Beard , de la que em va agradar el seu SPQR i la
seguiré amb el nou Emperador de Roma, encara que els creatius de l’editorial
planetària no s’hagen esmerat gens en el disseny de la coberta, pràcticament
idèntiques les de Beard, la de José Luís Corral i la de Núria.
Així que Núria Cadenes tenia una partida difícil que jugar contra un equip bregat en qualitat i en una quantitat arrabassadora. I tanmateix, després de llegir la seua Tiberi Cèsar, se’n surt, o almenys no queda a les fosques a l’ombra de l’esponerós i impenetrable arbre de la novel·la històrica. I hi té mèrit, perquè no era una tasca senzilla escabusssar-se en el marejol de documentació sobre el tema sense deixar que l’excés da dades es menjaren la narració. Hi preval de manera nítida i poderosa la veu dels personatges per sobre la Història en majúscules, hi preval – i és una de les grans fites- l’estil característic de la Núria que hem llegit al seu Gillem, el seu March, Juan, i altres negrituds: sintètic, tallant de vegades, ample en els passatges lírics, sense concessions en els passos més truculents, un anar per feina com una de les consignes narratives més destacables.
L’elecció dels capítols breus
(amb una cita en llatí, que, per cert oblida que la que coneixem per la nostrada
“bé baixa” és la capital de la u minúscula, per tant aquesta no hauria
d’aparéxer als títols) ajuden a concretar el tema, a marcar una llera
estructural que evite la temptació de la dispersió, la qual cosa facilita que,
en resultar-ne un ritme sincopat, se generen les molt sucoses el·lipsis que
agraïm els lectors de la vella escola.
Els qui hem estudiat
professionalmebt el món clàssic ens ompli de goig quan ens cluca l’ullet amb el
contigut cultural clàssic, com aquell “va estar callada des de l’ou fins a la
poma”, al·ludint al principi del banquet romà. on començava per un ou i
s’acabava amb la digestiva poma que et perfuma l’alé. També agraïm –agraïsc- el
propòsit de fugir dels tòpics –la voluntat de poder de Lívia, la crueltat de
Tiberi-, de les hipòtesis –els enverinaments promoguts per la dona d’Octavi per
propiciar la successió Claudia, la causa de l’exili d’Ovidi, la suggerència
només sobre el de les Júlies-, per centrar-se en el fet fred i l’efecte que
provoca en les declaracions dels personatges amb les molt ben construïdes
exposicions monologades, on rau tot el calor i dramatisme de la narració.
Si algú sospitava que el poder de l’antiga Roma era un equilibri més o menys precari entre les famílies nobles dins d’una república aristocràtica, el destí de la qual estava irremissiblement condemnat a la dominació d’una sola, aquesta narració de Núria Cadenes, ens ho confirma, on les nissagues es busquen entre elles, es barregen, però amollant espurnes que fereixen com ganivets. La feinassa de la Núria, repetim per conclure, és proteica, perquè l’abast de documentació històrica a la que s’enfronta és enorme, i sembla que se n’ha ensenyorit amb regnes poderoses i l’ha transformat en el que volem els devots de la novel·la històrica que siga: el sembrat per on passen respectuosos i s’alimenten els personatges i la trama sense veure’s deglutits per les dades i fer un terrabastall a la Història amb majúscules.
Si alguna vegada tinc la
oportunitat de comunicar amb la Núria, m’agradaria exposar-li aquests extrems,
i disculpar-me, perquè els dos anys intensos que ha invertit en la nove·la,
segons la seua entrevista a Vilaweb, han estat per a mi menys d’una setmana de
plaenta lectura. No és just.
